Em fa mal l´adventisme!

Em fa mal l'adventisme, per moments. I crec que no sóc l'únic a qui li fa mal l´adventisme. Però, per què m´hauria de saber greu l'adventisme, en el sentit de preocupar-nos per ell com ens preocupem, per exemple, de la nostra salut? La pregunta és fàcil de contestar, si responem correctament a aquesta pregunta: L´importa a Déu l'adventisme?

En aquesta societat (i en aquesta església adventista?), on el relativisme acampa a dojo és difícil contestar afirmativament a aquesta pregunta sense rebre alguna que altra crítica, i no precisament massa constructiva. Un es pregunta, per què? La resposta és senzilla: Per que no ens sap greu "l´adventisme" com li "sap greu" a Déu.

Si, si, ja sé que a Déu li sap greu, es a dir, li fa mal la injustícia de tota mena: la immoralitat de tota classe, el suborn, l'orgull, la vanitat, la mentida, la desobediència, la manca d'amor, l'egoisme, la manca de compromís , però també li fa mal l'adventisme, perquè li fa mal veure com el seu poble cau presa de la injustícia (el contrari de justícia), i també del relativisme ( tot depèn de l'ull amb què es mira i de qui ho interpreta i segons les circumstàncies i si realment m'interessa, obviant o relativitzant descaradament els escrits inspirats).

L'Escriptura diu que Déu patia amb el seu poble. I patia per veure com s´incapacitava per realitzar la seva voluntat i el seu propòsit, perquè se n´anaven darrera la injustícia després d'haver estat seduïts i atrapats pel relativisme. I la mateixa Escriptura neotestamentària (NT) ens diu que també pateix pel seu poble avui (Apocalipsi 3:12). Déu pateix la nostra autosuficiència, el nostre criteri social quan sovint es passa pel folre el criteri bíblic, la nostra incoherència exegètica a l'hora d'interpretar certs passatges per fer-los dir el que realment no estan dient, també el nostre relativisme en vers al sorgiment profètic de l'adventisme i la seva veritable missió en aquest temps de la fi. Déu pateix la nostra misèria, pateix la nostra demora, pateix la nostra absència de adventisme...

D'una banda, pateix la insensatesa d'aquells que són "més bons que Déu" (puc ser jo, he estat jo, seré jo?). Però, és possible ser més bo que Déu? No, perquè de "bo només n'hi ha un: Déu". Llavors? És que hi ha persones que pretenen ser més bones que Déu. N'hi ha a totes les esglésies i sempre estan disposades a interpretar les Escriptures segons la seva "bondadosa" visió, perquè, és clar, la visió ortodoxa de certes coses és totalment relativa, generalment quan es tracten casos delicats i no tan delicats de disciplina.

D'altra banda, el Senyor ha de patir la insensatesa d'aquells que són "més intel·ligents que Déu" (¿m'ha passat, em passa o em passarà a mi?), cosa que, evidentment, és del tot impossible. Però, alguns com creuen que per Déu tot és possible, llavors arriben a pensar que és possible saber més que ell, perquè s'aventuren a vaticinar coses que la Paraula sembla estar dient, però no diu. No falten les interpretacions profètiques i teològiques fantàstiques, i el repàs històric de certes doctrines, això si, sempre per aclarir les coses i la veritat, perquè a ells "veritablement" si els sap greu l'adventisme.

Però la realitat és que el que realment els fa mal a uns i als altres, als lights i als hards, als liberals i als conservadors, als que són més bons i als que són més intel·ligents, és l'ego.

A mi, igual que a tu, també m'ha fet mal l'ego i l´adventisme en alguna ocasió quan algú, humà i cristià com jo, m´ha volgut imposar els seus criteris, i així m´ha ferit amb les seves raons. A mi, igual que a tu, també m'ha fet mal l'ego quan he estat víctima de l'ofensiva d'aquells que són més bons i més intel·ligents que Déu. A mi, igual que a tu, i igual que a Déu, també em fa mal l´adventisme que perd el seu nord perquè oblida la seva principal raó de ser i d´existir (Mateu 24:14; Cf. 2ª Pere 3:12).

Però el que més greu em sap és comprovar que seguim sense aprendre la lliçó. Seguim lluitant i batallant contra tot allò que s'oposa a la meva manera de pensar, quan el més honest, seria fer un exercici de sincera humilitat per lluitar i batallar per créixer en la veritat, en amor i santedat.

Ens fa tant de mal l'ego que no permetem que res ni ningú s'interposi als meus plans i visions, i quan algú s'atreveix a fer-ho, llavors el meu ego es ressent i s'oposa al "desgraciat" que ha gosat pensar diferent que jo. L´ego adolorit comença a gestar la rancúnia. L'única solució per solucionar aquesta horrible gestació és avortar-la, i com més aviat millor. Quina pena que sense adonar-nos (¿?), alimentem la rancúnia i la parim en forma de literatura rancuniosa, sermons rancuniosos, juntes rancunioses, blocs de la rancúnia ... i l´adventisme pateix perquè ens fem mal a nosaltres mateixos i al Senyor.

Quan et faci mal l'ego, recorda que hi va haver algú a qui li va fer mal abans. Un que sent realment màrtir, no va anar de màrtir per la vida. Un que en lloc d'imposar la seva visió correcta de la fe, la va compartir, moltes vegades amb alegria, i altres poques vegades amb tristesa. Quan et faci mal l'ego recorda que l'únic capaç de no equivocar-se en el seu judici va ser Jesús, i per tant, recorda que les teves apreciacions i valoracions personals sobre una determinada qüestió, ja sigui personal o doctrinal, no han de portar-te a desprestigiar ni a calumniar, sinó a meditar si en realitat et fa mal l'adventisme com a Déu li fa mal, o si per contra el que t'està fent mal realment no és altra cosa que l'ego.

No tots els camins porten a Roma

La dita popular no sempre es compleix perquè no sempre "tots els camins porten a Roma". Quan parlem de futbol no tots els camins porten a Roma, per cert, l'escenari de la final de la lliga de campions d'aquest any 2009. L'únic camí que porta a Roma és la victòria. I això ho sap molt bé al Barça. Durant 83 minuts estaven fora de la gran final perquè anaven perdent per un gol. Tan sols els bastava un gol! I l´empat a un gol era més que suficient per passar a la gran final, atès que en eliminatòries d'anada i tornada un gol a camp contrari val per dos i en el partit d'anada el resultat havia estat: 0-0.

L'àrbitre havia afegit 4 minuts extra de temps abans que finalitzés el partit. I en el penúltim minut de la pròrroga, en el minut 93, a un minut del final, Iniesta d'un cacau (Joaquim Maria Puyal dixit) impressionant va col·locar l'esfèrica al fons de la xarxa del Chelsea que significava l'empat a un gol. Aquest gol, va valer una final! Sort? Sens dubte. Però com diuen per aquí la sort cal buscar-la, i el Barça la va buscar i la va buscar contínuament pel seu joc tenaç i ofensiu, per la seva lluita i per la seva fe. Sense aquest inesperat i inoportú gol per uns i anhelat i buscat per altres, el Barça no hagués trobat el camí a Roma.

Pel que fa a la salvació no és diferent que en el futbol. Salvant les distàncies i obviant les diferències, si alguna cosa tenen en comú la salvació i el futbol és que l'únic camí que porta a la glòria és la victòria. La Bíblia és clara quan ens assegura que la vida eterna és una experiència reservada al victoriós: "Al qui triomfi" (veure Apocalipsi 2:7, 17, 26; 3: 5, 12, 21).

A qui hem de guanyar?, i com triomfar? són preguntes elementals que han de ser respostes per assegurar la victòria. La lluita és contra un equip molt superior a nosaltres: "No hem de lluitar contra adversaris de carn i ossos (contra éssers humans iguals a nosaltres), sinó contra sobiranies, contra poders, contra els dominadors d'aquest món de tenebres, contra les forces espirituals del mal, que habiten l´espai" (Efesis 6:12).

Vatua l´olla!, Un tros de equipàs infernal molt superior en tots els aspectes a nosaltres i que ens utilitza a nosaltres mateixos per derrotar-nos, perquè en realitat el nostre major adversari està en nosaltres mateixos (veure Marc 7: 21.-23.; Romans 1:24 -32; 7:15-23; Gàlates 5:19-21). L'expressió "els fruits de la carn" que apareix a Gàlates 5:21 és una expressió utilitzada per explicar que l'ésser humà està venut al pecat.

Aleshores, si estem venuts i abocats al pecat, com podem triomfar? Pau, després de preguntar: "Qui em deslliurarà d'aquest cos de mort?" (Romans 7:24), és a dir, qui pot alliberar-me de les meves contradiccions, dels meus mals pensaments, dels meus errors, de mi mateix?, declara que la nostra victòria està en Crist. Ell i només ell és l'únic que pot salvar-nos de les nostres debilitats, tant les internes com les externes. El cristià no venç per la seva força de voluntat, per la seva tenacitat, per la seva educació, etc. Tot això té el seu lloc, però aquestes coses mai no poden substituir l'obra salvadora i alliberadora de Crist, que sempre és victoriosa quan li ho permetem. Per això, l'apòstol dirà que "tanmateix... sortim plenament victoriosos per mitjà d´aquell qui ens ha estimat" (Romans 8:37). I en un altre lloc agraeix a Déu per la victòria quan diu: "dono gràcies a Déu, que sempre ens porta al triomf en Crist" (2 Corintis 2:14). Jesús va marcar el major "gol". Amb la seva aparent derrota a la creu, estava conquerint el regne de la mort i del pecat, i així estava portant vida i immortalitat, ¡victòria!

No t'equivoquis. No et deixis seduir per l'estratègia de l'equip rival que et diu que tu mateix ets tot el que necessites per vèncer, que tu tens el potencial en tu mateix per superar-te, que tu i el teu potencial poden agradar a Déu, que tu no necessites a res ni a ningú per aconseguir el triomf, la salvació.

L'estratègia divina et diu que necessites a Crist, l'únic que va vèncer, l'únic que podia vèncer i l'únic que pot fer que tu triomfis com ell va triomfar. Difícil? Prova a Crist i descobriràs que tu també ets capaç de vèncer "més del que sembla" en aquesta partit entre el bé i el mal. La cançó que pots escoltar expressa aquesta veritat perfectament. Gaudeix de la victòria!

Demà és massa tard

Com diu el salmista els nostres dies passen ràpid i "volem" (Salm 90:12). Això mateix havien de tenir en ment els integrants d'aquest grup quan van escriure aquesta cançó que en català diu: "Si avui fos el teu últim dia".

No som amos del nostre temps, però si ho som respecte a com volem viure. Ni tan sols l'Amo de tota vida, de la meva i de la teva, no ens obliga mai a viure d'una determinada manera, però si que ens aconsella, ens recomana, ens exhorta a que escollim la vida, la justícia, en definitiva, que puguem escollir-lo a ell.

Al video s'aprecien les paraules "WHAT IF?" ( "Què si"), en el sentit de "què passaria si avui fos el teu últim dia de vida?". A l'Escriptura hi ha una crida de Déu a cada un de nosaltres que ressona en cada pàgina de la Bíblia: "Si avui escoltes el que Déu diu, no tanquis el teu cor" (Hebreus 4:7). Avui és el dia de salvació, perquè demà pot ser massa tard. I això mateix és el que diu la cançó i el que apareix escrit en el cartell d'un autobús: "Demà és massa tard".

I si això és cert pel que fa a la decisió que està en la meva mà prendre i que té conseqüències eternes, també ho és en relació a compartir i transmetre les bones noves de salvació en Jesús. L'actitud dels protagonistes del videoclip és exemplar: papers llençats a l'aire anunciant un canvi d'actituds i valors, el repartiment de jaquetes amb missatges positius, l'ajuda econòmica i desinteressada d'aquell que reparteix els seus diners. L'aplicació de tot això, en aquest context espiritual, seria la de compartir l'evangeli: vestir al nu, alimentar el famolenc, ajudar el necessitat amb paraules d'ànim i esperança, donar el missatge de salvació per mitjà del regal de Bíblies i llibres que ens ajuden a comprendre el missatge de Déu, repartir fulletons i invitacions a esdeveniments evangelistics, etc.

Sento dir-te que en aquest blog, com ja hauràs pogut comprovar, no trobaràs bitllets ni de 10, ni de 20, ni de 50, ni de 100, ni de 500 €, però pots trobar alguna cosa molt millor. Que dic alguna cosa! Pots trobar algú que dóna sentit a tota la resta. I aquest algú és Crist, el desitjat de totes les gents, aquell que és cobejat i tot ell desitjable, la mateixa vida.

"No tinc plata ni or, però el que tinc et dono: en el nom de Jesucrist de Natzaret, aixeca't i camina" (Fets 3:5). Aquestes paraules van ser dirigides per Pere a un paralític. Quin greuge hagués suposat pel paralític si l´apòstol hagués limitat la seva ajuda a una almoina, comparat amb el que finalment li va donar, la sanitat no només física sinó també espiritual en Crist.

La meva situació econòmica no és com la de Pere en aquella ocasió, ni com la de Bill Gates. Però encara que el meu banc estigués ple de diners i pogués ajudar econòmicament les teves necessitats, el millor que podria fer per tu seria animar-te a acceptar a Jesús com a Senyor i Salvador personal i recordar-te una promesa que ha d'animar-te cada dia a viure una experiència amb Déu : "Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això altre (la plata i l'or necessaris per viure) us ho donarà de més a més" (Mateu 6:33).

No esperis a demà per fer canvis en la teva vida. Viu com si avui fos el teu últim dia de vida, i això passa en primer lloc, i segons el consell inspirat, per cercar a Déu i permetre que Crist sigui el teu guia, perquè ... "demà és massa tard".

El meu dissabte, el meu moment de l´eternitat

He de reconèixer que m'agraden les cançons melancòliques. M´agraden els tons que et fan reflexionar i que et transporten a experimentar sensacions agradables perquè ens motiven a recordar les coses que més ens agraden. Encara que la cançó d'avui parla d'algú que recorda "el seu desembre", un moment especial de l'any on la tristesa inunda la vida per el record d'aquell o aquells que ja no estan, a mi em suggereix sensacions diferents.

Efectivament, la música té la capacitat de fer experimentar agradables sensacions associades al nostre passat més llunyà o més recent. Com digué Jorge Manrique "al nostre parer, qualsevol temps passat va ser millor". I això és cert, especialment, quan tornem a escoltar cançons preferides que ens fan recordar experiències agradables. Particularment, la cançó "My december" no em transporta necessàriament al meu passat. I no ho fa perquè aquest tema ha estat un descobriment recent. D'aquí a uns anys, possiblement, aquesta cançó estarà associada a certes vivències i experiències que em transportarán al meu passat, i em farà recordar, espero, el que és bo. Però, ara per ara, si puc dir que la cançó en qüestió em transporta al futur, i no precisament al proper desembre, sinó al proper dissabte i, per tant, a l'eternitat. En aquest cas, doncs, segons el meu parer, "qualsevol temps futur serà millor".

L'Escriptura ens presenta el dia de dissabte no només com un dia de descans laboral, d'alliberament i d'adoració. També ens diu en la carta als Hebreus que el dissabte es converteix en un símbol del descans de la temptació del pecat i de la mort. El repòs sabàtic setmanal de Déu està connectat a "el meu repòs" (Hebreus 4:3), és a dir, a la vida eterna, aquesta vida que es mesura amb la vida de Déu. Una vida, per cert, lliure de problemes i angoixes.

Aquest és el veritable "moment" etern que el Senyor vol que tots experimentem mentre seguim peregrinant per aquests móns malmesos. I aquest "moment" tan especial es viu quan per la fe ens recordem del dissabte per santificar-lo (viure'l de manera especial), és a dir, quan reposem de les nostres tasques cotidianes i quan dediquem un dia a contemplar el que el Senyor va fer, fa i farà per cadascun d'aquells que experimentin el repòs del dissabte.

Quan vaig entendre la veritat sobre el repòs sabàtic, vaig començar a experimentar aquella fantàstica promesa registrada en el llibre d'Isaïes. Déu "em va fer pujar sobre les altures de la terra i em va alimentar amb la heretat de Jacob" (Isaïes 58:14). Això no és altra cosa que albirar i experimentar l'eternitat en aquell món nou on "ja no hi haurà mort, ni hi haurà més plor, ni clam, ni dolor, perquè les primeres coses van passar" (Apocalipsi 21:4). Cap dia com el dissabte per recordar el que Déu no vol que oblidem mai: ¡El millor està per venir!

No deixis de perdre la gran benedicció que comporta el repòs sabàtic. Limitat a reposar en Crist, en considerar-lo a ell, a delectar-te en el seu amor per a tu, en enfortir-te per mitjà de les seves promeses i en créixer en ell per mitjà de l'adoració, i mentre fas oració en la intimitat de la teva llar el divendres al vespre o a la nit, en aquestes primeres hores del dissabte, aixeca el teu cap, mira al cel i pensa en la gran veritat de saber que el millor està per arribar sempre. El dissabte, el meu dissabte, "el meu dia sant" (Isaïes 58:13), em segueix recordant que aquell "moment" futur serà incomparablement millor.

Manipulació informativa

De nou m inunda la tristesa quan m'arriba una trista notícia que es torna més trista encara per la manipulació que vol generar en el lector. La notícia apareix en una web anomenada milenio.com. Aquesta mateixa notícia també apareix publicada en un fòrum cristià (¿?). I poso en dubte el que sigui cristià perquè un cristià no denigra, ni calúmnia, ni aixeca fals testimoni contra els altres, o contra una altra denominació cristiana, en aquest cas l'Església Adventista. El titular de l'article aparegut en noticiacristiana.com resa així: "Secta adventista realitza "estranyes” regressions i curacions a escola primària de Mèxic". No pot ser més explícit, ni més carronyer, i allò de "carronyer" ho dic perquè diuen "secta adventista".

En primer lloc cal aclarir molt bé qui són "Llavor de Déu", i en segon lloc cal parlar amb propietat. Personalment, desconec qui forma part d'aquesta agrupació que s'autodenomina "Llavor de Déu". Pot ser que estigui formada per adventistes (la qual cosa dubto seriosament), o per ex adventistes (la qual cosa em semblaria més versemblant, tot i que, potser, no és el cas), però això no els converteix en una secta adventista en cap cas, entenent per secta quelcom perniciós , perquè, en primer lloc, l'Església Adventista del Setè Dia és contrària a la regressió i a la manipulació mental de qualsevol tipus, i més quan es tracta de nens, i en segon lloc perquè ningú que fa semblant atrocitat pot ser adventista per molt de temps .

Si per alguna cosa és coneguda l'Església Adventista en molts països arreu del món és per la quantitat de col·legis i institucions educatives que promouen una educació integral i equilibrada. Prova d'això és que en els nostres col·legis assisteixen tot tipus d'alumnes, adventistes, per descomptat, i també estudiants que pertanyen a altres confessions evangèliques cristianes, i fins i tot a alumnes que no pertanyen a cap confessió religiosa. Se'ns pot "acusar" de biblistes, de moralistes, de vegetarians, de ..., però mai de manipuladors ni del "conscient", ni del "inconscient", i per descomptat ni del "subconscient" de ningú. I d'això poden donar fe els milions d'alumnes que assisteixen o han assistit a algun col·legi adventista.

El titular més adequat hagués estat: "La secta “Llavor de Déu” realitza ...", però clar, això no ven, no crida tant l'atenció, perquè ningú coneix qui són "Llavor de Déu”. Però, si que molts coneixen qui són els adventistes, i dissortadament, semble que alguns ens tenen “ganes”.

Em pregunto si el creador de l'entrada apareguda a Noticiacristiana.com hagués posat el mateix titular en el supòsit cas que la secta de la discòrdia hagués sortit del si d'una església evangèlica o catòlica. Si em deixo endur per la meva intuïció (m'encantaria que en aquesta ocasió la meva intuïció estigués equivocada), crec que el titular hagués estat molt diferent.


Aclaracions d´última hora:
La web milenio.com ha aclarit amb una altra noticia la manipulació informativa referent als adventistes: http://www.milenio.com/node/178332

Tanmateix, noticiacristiana.com ha fet el mateix: http://www.noticiacristiana.com/news/newDetails.php?idnew=84817, pero en cap cas, ni l´una ni l´altra, no han rectificat la calumnia informativa expressant públicament la seva equivocació.

e-cumenisme o ser-vilisme

És curiós com van canviant les coses, o millor dit com van evolucionant cap a noves estratègies. I això és cert especialment quan parlem del catolicisme, perquè quan revisem l'estratègia de la cúria romana no podem parlar de canvis (pel principi de la infal·libilitat papal), sinó d'evolució (cert en tots els sentits: el bíblic, per exemple pel que fa a l´evolucionisme vs. el creacionisme, i el polític-religiós, pel que fa l´ecumenisme).

L'ecumenisme religiós és una estratègia ben dissenyada i pensada per aglutinar totes les confessions religioses cristianes sota el si de la Santa Mare Església, es a dir, l'Església Catòlica. Aquest nou plantejament segons el qual el catolicisme deixava de titllar de "heretges" als "altres" cristians per anomenar-los "germans separats", pretén unir-nos a tots en punts comuns de doctrina amb la finalitat que els punts doctrinals no comuns siguin considerats no ja com a principis, sinó més aviat com a meres formes litúrgiques particulars de cada denominació. És sorprenent comprovar com aquesta estratègia papal no cerca la veritat tal com és en Crist, sinó que busca imposar subtilment les seves "veritats", les seves "visions" i les seves tradicions sense base bíblica.

Els principis catòlics de l'ecumenisme van ser formulats pel Concili Vaticà II el 1964. Es poden resumir en tres:

1. Crist va establir la seva Església sobre els Apòstols i els seus successors apostòlics, el cap visible i principi d'unitat és Pere i els seus successors, els bisbes de Roma.

2. Des del primer segle han existit divisions entre els cristians però aquests són en algun grau membres de l'Església encara que no estiguin en comunió plena amb ella. Posseeixen en diferents graus la plenitud de gràcia disponible a l'Església Catòlica.

3. Els catòlics han de fer tot el possible per fomentar el moviment ecumènic dins de la veritat.

Sobre el primer principi ecumènic catòlic dir que Crist va establir la seva església sobre si mateix, és a dir, sobre la Roca (vegeu Mateu 16:18), la qual sempre és Crist (vegeu 1ª Corintis 10:4; Cf. Deuteronomi 32:4), i mai Pere, nom que significa "pedra". Els "successors" de Crist, és a dir el seu vicari, és un, l'Esperit Sant (vegeu Joan 16:7-15). Els creients som tots "real sacerdoci" com estableix el mateix apòstol Pere (vegeu 1ª Pere 2:9), i per tant, successors, representants de Crist i ambaixadors de reconciliació (vegeu 2ª Corintis 5:17-21) qui servim en diferents funcions i responsabilitats.

Respecte al segon principi, he de matisar que personalment em considero cristià i posseïdor de l'única gràcia necessària per assolir la salvació, la de Déu (vegeu Efesis 2:8; Titus 2:11). L'església de Crist és "columna i base de la veritat" (1ª Timoteu 3:15). L'església, per tant, és una entitat d'origen diví que està essentada sobre Crist i sobre la seva Paraula. Tinc serioses dubtes, per no dir, serioses evidències que el catolicisme, com a institució, compleixi amb aquests requisits.

En el tercer principi estem d'acord. Però, la pregària de Crist buscava una unitat en l'error o en la veritat? Crist sempre es va sotmetre al Pare. La seva voluntat era fer la voluntat del Pare i la seva vida va ser una vida de complerta i contínua obediència a la voluntat del Pare. Quan va fer oració per la unitat dels seus deixebles i de tots aquells que creurien en ell per la paraula d'ells, pregava perquè estiguessin units en amor i en veritat: "Santifíca´ls en la teva veritat, la teva Paraula és veritat" (Joan 17:17). Crist mai va fomentar l'error ni l'engany, i per tant no demana mai que ningú sigui u sota el seu nom en l'error. Fer això seria una contradicció que cal eludir (vegeu Mateu 15:9). La pregunta ara és: les esglésies han de buscar la unitat en l'error o en la veritat bíblica?

L'actual divisió entre cristians, segons l'anterior papa, «constitueix motiu 'd´escàndol' per al món i de 'damnatge' per a la predicació de l'Evangeli». Aquesta visió particular de la "divisió", continua sent sostinguda per Benet XVI, i cada vegada més per a molts altres cristians de diferents denominacions que semblen no adonar-se´n de la fal·làcia d'aquesta declaració. El veritable escàndol consisteix a fer dir a Crist el que ell mai no diu. Per tant, l'error doctrinal i la mentida constitueixen, no ja un escàndol, sinó una abominació per Déu de greus conseqüències (vegeu Èxode 23:7; Apocalipsi 22:15).

Alguna cosa em diu (o hauria de dir "algú"? Vegeu la part final de l'article "Reciprocidad o libertad religiosa"), que aquesta estratègia té com a finalitat deixar en mal lloc a aquell que no vol entrar en aquest joc. Abans eren ells els que excloïen, perseguien i execraven a tot aquell que no volgués sotmetre's als seus postulats. Ara la cosa és molt diferent. Aquells que no volem entrar en aquest joc som considerats de censors, d´acusadors i d´intolerants per no voler respondre, segons ells diuen, a l'oració de Jesús de que tots siguin u, és a dir, tots els cristians. La formulació del problema hauria de ser diferent perquè la qüestió no és tant, o millor dit, en absolut, que alguns no vulguin respondre a la pregària de Jesús de que tots siguem u, sinó més bé el problema rau en el fet que alguns no volen assumir els seus principis ecumènics erràtics.

Respecte i tolerància per a tots els cristians sempre, ahir avui i demà, ¡sempre!, Fins i tot per aquells que volent viure la veritat sense trair les seves consciencies, vulguin viure al marge de "la consciència ecumènica vaticana" que més que enaltir la Veritat de Crist, exalça la "Mare Església".

Què he fet

Si hi ha alguna cosa que fa gran a aquesta cançó és la bona lletra que l'acompanya. El títol de la cançó és: "What I've done" ("Què he fet"). Parla en primera persona, i aquí està la gràcia, perquè dubto molt que algun membre d'aquesta banda nord-americana hagi comès alguna de les atrocitats que apareixen en el videoclip. Però, malgrat això, la canten en primera persona, perquè ells també són part d'aquesta incongruent humanitat.

I de tots els errors que aquesta intel.ligent humanitat ha comès descrits en el videoclip falta un. I és el més greu, a la meva manera de veure. No és altre que la crucifixió de Jesús. El fet de crucificar a "l´Autor de la vida" és un fet tan greu, que tal com diu el metge Lucas va ser una cosa que es va realitzar per "ignorància" (veure Fets 3:14-17). La pregunta és, ¿ho van fer perquè no sabien qui era realment Jesús, o perquè no van voler saber-ho? La segona opció és la que guanya. Malgrat les evidències, l'home va tancar els ulls a la veritat i va crucificar a Jesús.

I la crucifixió de Jesús no és un assumpte del qual jo em pugui evadir. De fet, la seva mort en la creu és el que possibilita la meva vida. Però no vull avui ressaltar tant la salvació sinó la corresponsabilitat de la seva mort. Els executors materials de la seva mort van ser els romans i els jueus que falsament el van acusar. Però sobre tots nosaltres descansa la responsabilitat de la mort de Jesús. El text bíblic diu que "Ell va ser ferit per les nostres transgressions i mòlt pels nostres pecats" (Isaïes 53:5). Igual que diu la cançó, bé puc preguntar-me o exclamar, ¡¡què he fet!!

I ara, què? "Apenediu-vos i convertiu-vos", diu la inspirada exhortació (Fets 3:19). Això és el que Déu vol veure complert en cadascun de nosaltres, perquè aquesta va ser la pregària de Jesús mentre l´estaven crucificant: "Pare, perdona´ls perquè no saben el que fan" (Lluc 23:34). La nostra absència física i històrica, així com la nostra possible ignorància respecte a la mort de Jesús no ens eximeix de la nostra responsabilitat per la seva mort, perquè la predisposició divina al perdó i el consegüent cridat a experimentar-lo és ofert liberal i gratuïtament a tot ésser humà.

I si la humanitat ha de reconèixer el que ha fet per poder obtenir el perdó diví, com església tampoc hauríem d'eludir la nostra responsabilitat en quant al que hem fet fins ara. Per descomptat que no podem minimitzar tot allò que hem fet des d'ahir (s. XIX), fins avui (s. XXI). Com església hem crescut i ens hem expandit en aquest món hostil i ple de prejudicis. Estem, teòricament, socialment reconeguts en gairebé tot el món habitat i comptem amb un sòlid sistema d'autofinançament que ens permet independència i solvència a l'hora d'administrar els béns materials i espirituals que rebem de Déu.

I, encara amb tot, el Senyor crida al seu poble a penedir-se, i el més graciós de tot és que encara seguim preguntant, què més he fet? Com adventistes sabem més del que altres puguin saber, i encara que això no ens fa millors, per desgràcia, sí que ens hauria de fer més responsables i coherents amb el que tenim entre mans.

I jo em pregunto, quant temps més seguirem inactius? Quant temps més seguirem predicant que la Segona Vinguda de Jesús, que posarà fi als mals que hem fet com a humanitat, és una prerrogativa exclusivament divina? Quant temps més seguirem qüestionant la misericòrdia de Déu quan diem que si Crist no ve és perquè encara no ha arribat el temps assenyalat i fixat, sabent o havent de saber que aquesta declaració implica que Déu permet més i més maldat i sofriment en aquest planeta?

I segueixo preguntant-me, quant de temps més seguirem mirant al futur sense reflexionar sobre el nostre passat eclesiàstic, que per cert, no sempre ha estat el millor? Quant de temps més seguirem dient que tot va bé i que hem sabut aprendre les lliçons del nostre més fosc passat denominacional quan el nostre present indica tot el contrari? Quant de temps més estarem esperant la pluja tardana que tant anhelem? Quant de temps més eludirem conèixer els fets que a finals del segle XIX van impedir el vessament de la pluja tardana? Quant de temps més seguirem ignorant les condicions que generaran el vessament de l'Esperit Sant en la seva plenitud per finalitzar l'obra? En definitiva, quant de temps més ignorarem voluntàriament la nostra responsabilitat en la demora de la segona vinguda de Crist?

I abans de respondre una paraula, si us plau, visiona el videoclip que us proposo (baixa el volum dels teus altaveus si la música no és del teu gust), i reflexiona el que veus a la llum de les paraules d'aquesta reflexió. L´autocrítica constructiva sempre és necessària i beneficiosa.

I ... ara jo dic: ¡Perdona´m, Senyor! Ajuda´m a brillar per a tu!